1- Dosifiquem el consum d’informació i la movilització permanent. Escoltem-nos, fem-ho sostenible.
2- No deixem de debatre amb el que pensa diferent. Empatitzem. Si les nostres circumstàncies haguessin estat les de la persona que tenim al davant… pensariem com ella. Siguem conscients de l’efecte tunel a les xarxes socials. Obrim-nos a integrar o rectificar. La passió política no té perquè ser intolerant. Abans va ser el pressing-CUP, ara és el pressing-COMUNS o l’estigmatització a l'”espanyolista”. És saludable expressar les crítiques, però també les coincidències. Exhaltar les diferències debilita els ponts, dispara la testosterona, tribalitza.
3- En situacions com aquesta la neutralitat equidistant sol ser còmplice inconscient del bàndol més fort. Això no vol dir que només quedi l’opció d’un SI o un NO rotund, ni que l’independència sigui l’únic tema en joc. Polititzar-se no és només seguir consignes, també pot ser generar-ne de pròpies.
4- Desobeïm. La legalitat té més a veure amb el poder que amb la justicia. No hi ha transformació social al llarg de l’història sense desobediència. El debat de legitimitats que obre el gest desobedient és l’escletxa democràtica per excel.lència, un moment d’interpel.lació col.lectiva.
5- Assumim el conflicte -sense ell no hi ha transformació- i posicionem-nos, però sense caure en interpretacions simplistes. La independència no és només una opció nacionalista; el federalisme no és una opció espanyolista; preferir seguir com estavem no és sinònim de ser reaccionari, etcètera. Això no s’ha desbordat ara, porta molts anys desbordant-se (i no només degut a TV3 o viceversa) i, per tant, s’hi barregen múltiples motivacions i agendes.
8- Compartim sobiranies. Hi ha molts elements que uneixen a catalans divers@s i també a gent del reste de l’Estat davant del règim blindat del PPSOE. Ens uneix el rebuig a la “llei mordassa”, el rescat bancari, els desnonaments, les reformes laborals, les retallades, el bloqueig als refugiats, el TTIP, l’oligopoli energètic, l’austeritat recentralitzant imposada als municipis i les regions, etc… Independents o no, aquesta és una base comú per una aliança peninsular en defensa de tots els drets.
9- Omplim de contingut la sobirania. Ni tan sols Espanya és independent: les dinàmiques del capitalisme global limiten fortament la sobirania, inclús l’estatal. I no només ens roba La Caixa, la Troika o Madrid, també nosaltres som colonitzadors dels països del sud. Una cosa no treu l’altre. La paraula sobirania no vol dir res en si mateixa, de nosaltres depèn quina connotació adquireix, Aquests dies es parla molt de com es relacionen l’eix social i l’eix nacional: ¿la bandera tapa els problemes socioeconòmics o obre una oportunitat per resoldre’ls? ¿quin tipus de país en sorgiría d’un procés constituient? L’únic segur és que allà on insterseccionen els dos eixos s’obtenen les majories socials més àmplies a Catalunya. Per resoldre el desastre socioambiental necessitem sobiranies interdependents, postcolonials i en plural: financeres, energètiques, alimentàries, habitacionals.
10- Tinguem memòria. Abans d’aplaudir als mossos d’esquadra no està de mes recordar que són ells els que han tancat centenars de col.legis electorals, els que executen desnonaments, els que ens van atonyinar al Parlament o a Plaça Catalunya. Que la policia exerceixi correctament la seva feina (com van fer l’1-O als col.legis on la gent es concentrava sense cometre cap delicte i exercint la democràcia), potser no hauria de ser aplaudit com una concessió, sinó exigit com una normalitat.
11- Entrellacem els cossos. El règim del 78 s’ha legitimat en bona mesura contra ETA. Durant tres dècades, la violència era “dels altres”. Ara, sense arguments per demonitzar l’enemic, perden molta força. Mantenir-se en una estratègia no violenta -encara que no doni fruits inmediats- és una opció civil, feminista i cooperativa; i és una carta guanyadora.